Excel·lència Universitària

Aquesta secció del "Racó universitari" està prevista per exposar-hi comentaris i documents en defensa d'una universitat al servei de la societat que la manté.
Bona part dels documents seran crítics sobre l’excel·lència a la UPC i, en particular, a l’ETSEIB.

Nova mostra d'"excel·lència" universitària

25 de febr. 2011, 4:28 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 26 de febr. 2011, 13:15 ]

Nova mostra d’"excel·lència"!!  

La valoració de la investigació.


Recentment la UPC, per tal de fer front a la retallada pressupostària en professorat, ha establert que el professorat amb dedicació a temps complet que de manera manifesta no compleixi els seus deures envers la investigació –avaluats com de nivell D en recerca–, passi a fer 4 hores setmanals de docència addicionals a les 8 hores docents previstes en el contracte de dedicació a temps complet.

La UPC fa equivalent, doncs, a 4 hores de docència la dedicació a la investigació d’aquest professorat.

Fins ara s’ha vingut entenent que aquest professorat ha de dedicar el 40% del temps a la docència –fent les 8 hores setmanals previstes– i el 60% a la investigació.

Així doncs, fer equivalent la dedicació a la recerca –que hauria de ser el 60% del temps- a 4 hores docents –que equivalen a un 20 del temps– estableix un tracte diferenciat entre el professorat que és clarament favorable al professorat no complidor amb la recerca:

Serà aquesta mesura un gran incentiu per a la recerca a la UPC ?               

Comentaris al document definitiu "Propostes de millora de les Universitats Públiques de Catalunya".

25 de gen. 2011, 11:34 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 25 de gen. 2011, 11:51 ]

Debat sobre la millora de les Universitats Públiques de Catalunya.

El document  “Propostes de millora per a les Universitats Públiques de Catalunya”, promogut per un grup d’estudiants, té l’encert d’obrir un debat que pot er molt profitós per al país.

Aprofito l’avinentesa per participar en aquest debat fent unes consideracions sobre el document que em portaran a senyalar, al meu entendre, les principals debilitats de la Universitat que conec bé, que és la UPC, i possibles vies de millora.

1.      Consideracions sobre les dues propostes per a millorar la formació universitària.

Les dues propostes de millora van dirigides a matisar el grau de gratuïtat de la universitat en funció del rendiment acadèmic de l’estudiant, afavorint el bon estudiant i penalitzant el de baix rendiment.

No dic que no tinguin el seu interès, però no apunten a garantir el nivell formatiu adequat. Ja pot haver-hi premis i càstigs, que si la formació que es posa a l’abast dels estudiants és mediocre, la formació que adquiriran serà mediocre.

L’autèntica debilitat en la formació rau en la mediocritat del professorat. El professorat  és la peça clau per al bon nivell de la formació. I en un entorn formatiu en enginyeria és una obvietat admesa arreu que el professorat, i en particular el coordinador d’assignatura, ha de conèixer la matèria que imparteix des de l’experiència en la seva utilització en la professió o en la recerca. I aquí es troba l’autèntica debilitat, si més no, a la UPC.

La Direcció dels centres té l’atribució de nomenar els responsables d’assignatura, però és una atribució que es cedeix als departaments. A l’ETSEIB la Direcció no tria els coordinadors, accepta les propostes dels departaments, i els departaments són àmbits on es poden prendre  -i es prenen- decisions per raons alienes als mèrits dels possibles candidats.

A cost autènticament nul la universitat tindria molt a guanyar si es fes la tria dels responsables de les assignatures elegint entre el seu professorat el més preparat. Podria establir-se un mecanisme el més objectiu possible basat en una convocatòria de candidats que serien avaluats –si cal amb l’ajut d’experts externs– pels seus mèrits i propostes docents.


COMENTARI GLOBAL

Les propostes plantejades no fan referència a la causa principal de mediocritat de la UPC, que és l’acumulació, en els últims 20 anys, de professorat mediocre que en certs departaments és majoria i que, en aquests departaments, ocupa tots els càrrecs de gestió, i per tant de decisió, cosa que fa impossible la regeneració.

       Aquesta acumulació de professorat mediocre té el seu origen en la manca d’exigència [1] per part de la universitat, que tolera, com ara, que bona part del professorat no investigui tot i cobrar la dedicació a temps complet que pressuposa que ho hagi de fer.

       Aquesta manca d’exigència prové,  en bona part, del procediment electoral dels càrrecs de gestió dels equips de govern de la UPC, dels centres docents i dels departaments.

       Si aquesta mediocritat en el personal no es corregeix les propostes de millora, tot i ser ben intencionades,  poden quedar en ben poca cosa.


COMENTARIS PUNTUALS

1.    Pel que fa a la proposta “Augmentar significativament els cost dels crèdits repetits, segon rendiment acadèmic”, s’afirma que un alumne repetidor suposa un cost addicional de 5.900 € a l’administració.

Això no és ben be cert perquè la UPC no assigna càrrega docent per als estudiants repetidors. La seva docència es fa a cost nul pel que fa a professorat [2].

L’argument per actuar així és que d’aquesta manera s’evita que els grups docents es potenciïn a base de suspendre més. És cert que aquesta és una estratègia que cal evitar, però caldria fer una anàlisi de cada cas. No contractar professorat per als repetidors és tancar el problema en fals.

 

2.    Al paràgraf introductori de “Recerca i innovació” es diu que joves amb molt bons resultats acadèmics opten cada vegada més per marxar a l’estranger.

No hi ha res de dolent a marxar a l’estranger, ans al contrari, és una obertura al món ben recomanable. Cal reconèixer, però, que en ocasions una raó per marxar és el bloqueig per part dels òrgans de govern d’alguns departament a la incorporació de joves amb bons resultats acadèmics. Un exemple recent  i emblemàtic d’aquest fet el trobem en el procés de selecció d’un becari al que es refereix el document [3].

 

3.    En l’apartat “Flexibilització de la tasca professor – investigador” es fa referència a la iniciativa, de l’equip rectoral encapçalat per Josep Ferrer Llop, anomenada Encàrrec Acadèmic Personalitzat.

En opinió meva aquesta iniciativa va ser un frau a la societat per a afavorir amics. Vaig fer la sol·licitud, com a mèrit tenia 5 sexenis de recerca (el màxim que es pot tenir), i no em van ni respondre–. Qui va obtenir aquest Encàrrec Acadèmic Personalitzat?

 

4.    En l’apartat “Augmentar la dotació dels sexenis de recerca” es proposa, posar més èmfasi en els complements autonòmics ja engegats pel govern de la Generalitat.

Em sembla bé la proposta, però demanaria que no compliquessin tant la obtenció dels complements autonòmics. Si una agència estatal d’acreditació ha reconegut un sexeni, no podria ser acceptat pel govern autonòmic en comptes de fer una gestió paral·lela amb dates i metodologia diferent que obliga a estar al cas i a omplir nous formularis? Podria ser que acabés costant més recursos públics el funcionament de l’agència autonòmica que els migrats complements que concedeix.

 

Joaquim Agulló Batlle.

Barcelona, 25 de gener de 2011

 

REFERÈNCIES

            [1]          Excel·lència sense exigència ?

[2]          De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat?

[3]          De quina excel·lència estem parlant? [2] de l’adjudicació de beques?

Comentaris al document ”Propostes de millora per a les Universitats Públiques de Catalunya”

23 de nov. 2010, 4:41 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 23 de nov. 2010, 4:59 ]

Un grup format per uns quants estudiants i professors de la UPC, amb l’objectiu de  plantejar millores en el sistema de les universitats públiques catalanes, ha redactat unes propostes que ha donat a conèixer, tot demanant l’adhesió, a persones tant del món universitari com de l’extra-universitari. La iniciativa és independent de qualsevol partir polític i no té altra motivació que de millorar el sistema des de dins. Es preveu fer arribar aquestes propostes al proper govern de la Generalitat.

És lloable que un grup d’estudiants hagi participat en l’elaboració d’un document amb propostes de millora per a les universitats públiques de Catalunya.

Cenyint-me a la meva universitat, que és la UPC, passo a fer uns comentaris al document.


COMENTARI GLOBAL

Les propostes plantejades no fan referència a la causa principal de mediocritat de la UPC, que és l’acumulació, en els últims 20 anys, de professorat mediocre que en determinats departament és majoria i que, en aquests departaments, ocupa tots els càrrecs de gestió, i per tant de decisió .

       Aquesta acumulació de professorat mediocre té el seu origen en la manca d’exigència [ Excel·lència sense exigència ? ] per part de la universitat, que tolera, com ara, que bona part del professorat no investigui tot i cobrar la dedicació a temps complet que pressuposa que ho hagi de fer.

       Aquesta manca d’exigència té, en bona part, el seu origen en el procediment electoral dels càrrecs de gestió dels equips de govern de la UPC, dels centres docents i dels departaments.

       Si aquesta mediocritat en el personal no es corregeix les propostes de millora, tot i ser encertades,  poden quedar en ben poca cosa.

 

COMENTARIS PUNTUALS

1.    Pel que fa a la proposta “Augmentar significativament els cost dels crèdits repetits, segon rendiment acadèmic”, s’afirma que un alumne repetidor suposa un cost addicional de 5.900 € a l’administració.

Això no és ben be cert perquè la UPC no assigna càrrega docent per als estudiants repetidors. La seva docència es fa a cost nul pel que fa a professorat [  De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat? ].

L’argument per actuar així és que d’aquesta manera s’evita que els grups docents es potenciïn a base d’incrementar el nombre de suspesos. És cert que aquesta és una estratègia que cal evitar, però caldria fer una anàlisi de cada cas i posar les mesures adequades per evitar que el percentatge de suspesos sigui massa elevat. Forçar-ho a base de no contractar professorat per als repetidors és tancar el problema en fals.

 

2.    Al paràgraf introductori de “Recerca i innovació” es diu que joves amb molt bons resultats acadèmics opten cada vegada més per marxar a l’estranger.

Una raó per a aquest fet és el bloqueig que els òrgans de govern d’alguns departament exerceixen a la incorporació de joves amb bons resultats acadèmics. Un exemple recent  i emblemàtic d’aquest fet el troben en el procés de selecció d’un becari al que es refereix el següent enllaç [ De quina excel·lència estem parlant? [2] de l’adjudicació de beques? ]:

 

3.    En l’apartat “Flexibilització de la tasca professor –  investigador” es fa referència a la iniciativa, de l’equip rectoral encapçalat per Josep Ferrer Llop, anomenada Encàrrec Acadèmic Personalitzat.

En opinió meva aquesta iniciativa va ser frau a la societat per a afavorir amics. Vaig fer la sol·licitud, com a mèrit tenia 5 sexenis de recerca (el màxim que es pot tenir), i no em van ni respondre–. Qui va obtenir aquest Encàrrec Acadèmic Personalitzat?

 

4.    En l’apartat “Augmentar la dotació dels sexenis de recerca” es proposa, eventualment posar més èmfasi en els complements autonòmics ja engegats pel govern de la Generalitat.

Em sembla bé la proposta, però demanaria que no compliquessin tant la obtenció dels complements. Si una agència estatal d’acreditació ha reconegut un sexeni, no podria ser acceptat pel govern autonòmic en comptes de fer una gestió paral·lela amb dates i metodologia diferent que obliga a estar al cas i a omplir nous formularis? Tinc la sospita que acaba costant més recursos públics el funcionament de l’agència autonòmica que els migrats complements que concedeix.


Joaquim Agulló Batlle.

Barcelona, 23 de novembre de 2010


De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat?

17 de nov. 2010, 10:44 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 17 de nov. 2010, 10:57 ]

En començar el pla 94 es va preveure que els grups de teoria –si més no a segon curs de l’ETSEIB- fossin de 50 estudiants i els de problemes de 25- dimensions que s’adeien bé amb l’excel·lència de l’Escola.

Amb el temps aquest plantejament es va deteriorar i aquest deteriorament es va veure incrementat per la decisió de la UPC –segons que ens va informar l’Escola- de no contractar professorat per als repetidors, tot i que a aquests se’ls cobrés matrícula com als altres. Amb això es perjudicava a tot el col·lectiu d’estudiants –que havia de patir una injusta massificació- i també al seu professorat, que s’havia de fer càrrec de la docència, correcció d’exàmens, atenció, etc d’un nombre d’estudiants que ultrapassava el que hauria estat raonable.

L’argument estrella per justificar aquesta manera de fer ha estat sempre que la universitat volia impedir que els grups docents creixessin a base de suspendre. Tant se valia que es tractés d’una assignatura com la Mecànica, amb el problema d’haver de partir de zero a segon curs perquè els crèdits que s’haurien hagut de dedicar a iniciar-la a primer curs es dedicaven, amb la plena benedicció de l’Escola, a un reciclatge precari del batxillerat.

I així es va arribar al curs 2007-2008, amb una plantilla docent de Mecànica que era 1/3 de la que hauria calgut, circumstància il·lustrada en el dibuix adjunt, publicat al

full informatiu d’aquell curs.

En els cursos següents la situació va millorar lleugerament com a conseqüència de les millores en el plantejament docent que la creació del Campus Digital feia possible. Millores que segueixen en curs i que estan sent molt efectives, però que mai han estat reconegudes pel Departament d’Enginyeria Mecànica com a mèrit per a incrementar la plantilla docent. Aquest no ha estat el cas d’altres assignatures, com la Teoria de Màquines, que amb una reforma docent de vàlua discutible havia aconseguit un increment significatiu de professorat.

Aquest curs la circumstància del pas massiu d’estudiants de primer curs al segon ha vingut a complicar novament les coses. D’entrada els grups de teoria eren de 160 estudiants i els de problemes de 80. Aquesta desmesura va fer reflexionar als responsables de l’Escola, que van promoure un tímid intent d’ampliació de grups. Intent que en bona part es va veure frustrat per l’aferrissada oposició dels qui manen en el Departament d’Enginyeria Mecànica. Tot i haver-hi al departament 7 exprofessors de Mecànica i disposar d’un escreix global de 15 hores setmanals de docència, només va accedir a dotar un grup de problemes -2 hores per setmana- amb un d’aquell exprofessors. Es va obrir també un nou grup de teoria, a càrrec del professorat que ja estava adscrit a Mecànica, però  cap de pràctiques. Amb això s’ha retornat a la trista situació del curs 2007-2008. El dibuix fet aleshores torna a ser d’actualitat.

Des de l’òptica de l’excel·lència, quina valoració se’n pot fer? Si els departaments han de subministrar la docència que l’Escola els demana, en el marc de l’encàrrec docent que rep, és admissible que un Departament s’hi negui tot i tenir hores disponibles i professorat adequadament format?

De quina excel·lència estem parlant? [2] de l’adjudicació de beques?

Excel·lència sense exigència ?

De quina excel·lència estem parlant? [2] de l’adjudicació de beques?

16 de nov. 2010, 4:10 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 17 de nov. 2010, 10:58 ]

Era una vegada un candidat a una beca de formació de personal universitari de la UPC. I era un bon candidat, amb un dels millors expedients acadèmics de la seva promoció –amb nombroses matrícules d’honor–, havia fet el projecte fi de carrera en una universitat estrangera en un tema que l’havia animat a emprendre el doctorat. I és per a fer-lo que demanava la beca.

En principi tot li era favorable, i el president de la Comissió que havia d’adjudicar la beca coneixia prou bé la seva vàlua, havia aconseguit matrícula d’honor en la seva assignatura.

La incertesa podia venir de la participació d’altres candidats, se sabia que n’hi havia algun. Però a l’hora de la veritat això també es va resoldre bé, al darrer moment es va trobar que era candidat únic.

Els mèrits objectius –expedient acadèmic, inscripció en un doctorat amb menció de qualitat, etc. – li aportaven 6 punts del mínim de 7 punts que li calien per aconseguir la beca. A aquests 6 punts calia afegir-hi els punts de valoració –entre 0 i 10– que li adjudicaria la Comissió. Semblava un cas guanyat, però ai las! Quina va ser la seva puntuació final? Va ser la dels 6 punts que ja tenia perquè la Comissió el va valorar amb 0 (zero) punts!

El candidat va al·legar i el Consell de Govern de la UPC li va donar la raó. La beca finalment serà seva.

I l’excel·lència de la Universitat amb tot això? La decisió del Consell a adjudicar-li la beca s’adiu amb l’excel·lència, però n’hi ha prou amb això per defensar l’excel·lència en l’actuació de la universitat? És compatible l’excel·lència amb el fet que qui va presidir la Comissió segueixi exercint un càrrec de gestió a la universitat?

De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat?

Excel·lència sense exigència ?

Excel·lència sense exigència ?

15 de nov. 2010, 8:19 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 23 de nov. 2010, 5:03 ]

En l’entorn universitari, i en particular a la UPC, darrerament es parla molt d’excel·lència, però és aquesta excel·lència tan estesa com es vol donar a entendre?

És cert que a la UPC trobem l’excel·lència en molts grups, com són el CREB, el CIMNE i l’IRI, per esmentar-ne alguns dels que la meva activitat m’ha portat a conèixer.

En contrast, hi ha grups molt allunyats de l’excel·lència, com és el cas del meu Departament,  el d’Enginyeria Mecànica, on la majoria del professorat no fa investigació o en fa d’un nivell baix, tot i cobrar –com tot el professorat amb dedicació completa– per fer-ne.

Això és així perquè la UPC no planteja cap exigència pel que fa l’excel·lència –en cap dels àmbits: docent, de recerca, i de gestió–. Si hi ha grups autènticament excel·lents és perquè qui els formen ho han decidit així, i si hi ha grups que, com ara, no investiguen, en cap cas la universitat els ho retraurà, per bé que hi hagi procediments objectius per avaluar-ho.

En bona part la situació actual té el seu origen en la formació dels departaments a partir de la càtedres existents anteriorment. Si en formar-se un departament, la majoria del professorat optava per l’excel·lència, la selecció de noves incorporacions s’ha vingut fent sota aquest criteri i el resultat final ha estat el d’una excel·lència creixent. Al contrari, si en formar-se un departament, predominava un professorat reluctant a la recerca, la selecció de noves incorporacions, quan aquesta ha estat regida pel propi departament, ha afavorit l’accés de personal de la mateixa mena, amb la qual cosa s’ha anat empobrint l’activitat de recerca.

Si, com està establert, el professorat amb dedicació completa ha de dedicar el 50 % del seu temps a la docència i el 50 % a la recerca, és socialment admissible pagar, amb diners públics, en sou de dedicació completa a qui no porta a terme l’activitat de recerca amb el nivell i extensió propis de la universitat?

No caldria una certa exigència per tal que l’excel·lència s’estengués a tots els grups?

Comentaris al document ”Propostes de millora per a les Universitats Públiques de Catalunya”

1-6 of 6