De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat?

17 de nov. 2010, 10:44 publicada per Joaquim Agulló Batlle   [ actualitzat el 17 de nov. 2010, 10:57 ]

En començar el pla 94 es va preveure que els grups de teoria –si més no a segon curs de l’ETSEIB- fossin de 50 estudiants i els de problemes de 25- dimensions que s’adeien bé amb l’excel·lència de l’Escola.

Amb el temps aquest plantejament es va deteriorar i aquest deteriorament es va veure incrementat per la decisió de la UPC –segons que ens va informar l’Escola- de no contractar professorat per als repetidors, tot i que a aquests se’ls cobrés matrícula com als altres. Amb això es perjudicava a tot el col·lectiu d’estudiants –que havia de patir una injusta massificació- i també al seu professorat, que s’havia de fer càrrec de la docència, correcció d’exàmens, atenció, etc d’un nombre d’estudiants que ultrapassava el que hauria estat raonable.

L’argument estrella per justificar aquesta manera de fer ha estat sempre que la universitat volia impedir que els grups docents creixessin a base de suspendre. Tant se valia que es tractés d’una assignatura com la Mecànica, amb el problema d’haver de partir de zero a segon curs perquè els crèdits que s’haurien hagut de dedicar a iniciar-la a primer curs es dedicaven, amb la plena benedicció de l’Escola, a un reciclatge precari del batxillerat.

I així es va arribar al curs 2007-2008, amb una plantilla docent de Mecànica que era 1/3 de la que hauria calgut, circumstància il·lustrada en el dibuix adjunt, publicat al

full informatiu d’aquell curs.

En els cursos següents la situació va millorar lleugerament com a conseqüència de les millores en el plantejament docent que la creació del Campus Digital feia possible. Millores que segueixen en curs i que estan sent molt efectives, però que mai han estat reconegudes pel Departament d’Enginyeria Mecànica com a mèrit per a incrementar la plantilla docent. Aquest no ha estat el cas d’altres assignatures, com la Teoria de Màquines, que amb una reforma docent de vàlua discutible havia aconseguit un increment significatiu de professorat.

Aquest curs la circumstància del pas massiu d’estudiants de primer curs al segon ha vingut a complicar novament les coses. D’entrada els grups de teoria eren de 160 estudiants i els de problemes de 80. Aquesta desmesura va fer reflexionar als responsables de l’Escola, que van promoure un tímid intent d’ampliació de grups. Intent que en bona part es va veure frustrat per l’aferrissada oposició dels qui manen en el Departament d’Enginyeria Mecànica. Tot i haver-hi al departament 7 exprofessors de Mecànica i disposar d’un escreix global de 15 hores setmanals de docència, només va accedir a dotar un grup de problemes -2 hores per setmana- amb un d’aquell exprofessors. Es va obrir també un nou grup de teoria, a càrrec del professorat que ja estava adscrit a Mecànica, però  cap de pràctiques. Amb això s’ha retornat a la trista situació del curs 2007-2008. El dibuix fet aleshores torna a ser d’actualitat.

Des de l’òptica de l’excel·lència, quina valoració se’n pot fer? Si els departaments han de subministrar la docència que l’Escola els demana, en el marc de l’encàrrec docent que rep, és admissible que un Departament s’hi negui tot i tenir hores disponibles i professorat adequadament format?

De quina excel·lència estem parlant? [2] de l’adjudicació de beques?

Excel·lència sense exigència ?

Ċ
Joaquim Agulló Batlle,
17 de nov. 2010, 10:49
Comments