LA GRAN BALLESTA DE LEONARDO DA VINCI

La Gran ballesta de Leonardo da Vinci -amb una envergadura d'uns 25 metres- és l’obra que més apropa Leonardo a l’enginyeria. El seu famós dibuix havia ser l’aval que li permetés accedir al servei del poderós duc de Milà, Ludovico Sforza, per a la qual cosa havia de convèncer als seus experts en ginys de guerra, precursors dels actuals enginyers mecànics.

Per fer-se plenament càrrec del mèrit de Leonardo en aquest projecte, cal tenir present que el disseny de la Gran ballesta es situa en el període 1485-1488, és a dir, 200 anys abans que Newton formulés les seves lleis de la dinàmica el 1687. A l’època de Leonardo, la dinàmica estava en fase molt embrionària. La precursora de les actuals idees d’inèrcia, quantitat de moviment i energia era la teoria de l’”impetus”, que associava a un cos en moviment una certa força motriu incorpòria que guardava proporcionalitat amb la quantitat de matèria del cos. Era més una mecànica per a filosofar que per a resoldre els problemes de l’enginyeria. Cal també tenir en compte les limitacions del càlcul, que de manera usual es traslladava a traçats geomètrics.

Si el problema era lineal –de proporcionalitat causa/efecte–, la cosa era senzilla i s’hi podia fer front perquè la “regla de tres” admetia una solució gràfica d’extrema senzillesa. Però Leonardo aviat va veure que la relació entre les dimensions d’una ballesta i la seva capacitat de llançar un pes a una certa distància, de proporcional no en tenia res. Va ser llavors que va recórrer a la solució genial i avançada en el seu temps de fer servir una relació no lineal que coneixia molt bé com a artista pintor i dibuixant, que era la de la perspectiva cònica, i que va anomenar “proporcionalitat piramidal”.

La Gran ballesta, més que qualsevol altra obra de Leonardo, ens mostra la gran síntesi del Leonardo artista i enginyer.

El document adjunt és una meva ressenya del llibre “Leonardo da Vinci’s Giant Crossbow”, de Matthew Landrus, que la revista “Investigación y Ciencia” ha publicat en el seu número de febrer de 2012.

Joaquim Agulló i Batlle

15 de febrer de 2012