Post date: Nov 16, 2010 12:10:12 PM
Era una vegada un candidat a una beca de formació de personal universitari de la UPC. I era un bon candidat, amb un dels millors expedients acadèmics de la seva promoció –amb nombroses matrícules d’honor–, havia fet el projecte fi de carrera en una universitat estrangera en un tema que l’havia animat a emprendre el doctorat. I és per a fer-lo que demanava la beca.
En principi tot li era favorable, i el president de la Comissió que havia d’adjudicar la beca coneixia prou bé la seva vàlua, havia aconseguit matrícula d’honor en la seva assignatura.
La incertesa podia venir de la participació d’altres candidats, se sabia que n’hi havia algun. Però a l’hora de la veritat això també es va resoldre bé, al darrer moment es va trobar que era candidat únic.
Els mèrits objectius –expedient acadèmic, inscripció en un doctorat amb menció de qualitat, etc. – li aportaven 6 punts del mínim de 7 punts que li calien per aconseguir la beca. A aquests 6 punts calia afegir-hi els punts de valoració –entre 0 i 10– que li adjudicaria la Comissió. Semblava un cas guanyat, però ai las! Quina va ser la seva puntuació final? Va ser la dels 6 punts que ja tenia perquè la Comissió el va valorar amb 0 (zero) punts!
El candidat va al·legar i el Consell de Govern de la UPC li va donar la raó. La beca finalment serà seva.
I l’excel·lència de la Universitat amb tot això? La decisió del Consell a adjudicar-li la beca s’adiu amb l’excel·lència, però n’hi ha prou amb això per defensar l’excel·lència en l’actuació de la universitat? És compatible l’excel·lència amb el fet que qui va presidir la Comissió segueixi exercint un càrrec de gestió a la universitat?
De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat?