Post date: Jan 25, 2011 7:34:57 PM
Debat sobre la millora de les Universitats Públiques de Catalunya.
El document “Propostes de millora per a les Universitats Públiques de Catalunya”, promogut per un grup d’estudiants, té l’encert d’obrir un debat que pot er molt profitós per al país.
Aprofito l’avinentesa per participar en aquest debat fent unes consideracions sobre el document que em portaran a senyalar, al meu entendre, les principals debilitats de la Universitat que conec bé, que és la UPC, i possibles vies de millora.
1. Consideracions sobre les dues propostes per a millorar la formació universitària.
Les dues propostes de millora van dirigides a matisar el grau de gratuïtat de la universitat en funció del rendiment acadèmic de l’estudiant, afavorint el bon estudiant i penalitzant el de baix rendiment.
No dic que no tinguin el seu interès, però no apunten a garantir el nivell formatiu adequat. Ja pot haver-hi premis i càstigs, que si la formació que es posa a l’abast dels estudiants és mediocre, la formació que adquiriran serà mediocre.
L’autèntica debilitat en la formació rau en la mediocritat del professorat. El professorat és la peça clau per al bon nivell de la formació. I en un entorn formatiu en enginyeria és una obvietat admesa arreu que el professorat, i en particular el coordinador d’assignatura, ha de conèixer la matèria que imparteix des de l’experiència en la seva utilització en la professió o en la recerca. I aquí es troba l’autèntica debilitat, si més no, a la UPC.
La Direcció dels centres té l’atribució de nomenar els responsables d’assignatura, però és una atribució que es cedeix als departaments. A l’ETSEIB la Direcció no tria els coordinadors, accepta les propostes dels departaments, i els departaments són àmbits on es poden prendre -i es prenen- decisions per raons alienes als mèrits dels possibles candidats.
A cost autènticament nul la universitat tindria molt a guanyar si es fes la tria dels responsables de les assignatures elegint entre el seu professorat el més preparat. Podria establir-se un mecanisme el més objectiu possible basat en una convocatòria de candidats que serien avaluats –si cal amb l’ajut d’experts externs– pels seus mèrits i propostes docents.
COMENTARI GLOBAL
Les propostes plantejades no fan referència a la causa principal de mediocritat de la UPC, que és l’acumulació, en els últims 20 anys, de professorat mediocre que en certs departaments és majoria i que, en aquests departaments, ocupa tots els càrrecs de gestió, i per tant de decisió, cosa que fa impossible la regeneració.
Aquesta acumulació de professorat mediocre té el seu origen en la manca d’exigència [1] per part de la universitat, que tolera, com ara, que bona part del professorat no investigui tot i cobrar la dedicació a temps complet que pressuposa que ho hagi de fer.
Aquesta manca d’exigència prové, en bona part, del procediment electoral dels càrrecs de gestió dels equips de govern de la UPC, dels centres docents i dels departaments.
Si aquesta mediocritat en el personal no es corregeix les propostes de millora, tot i ser ben intencionades, poden quedar en ben poca cosa.
COMENTARIS PUNTUALS
1. Pel que fa a la proposta “Augmentar significativament els cost dels crèdits repetits, segon rendiment acadèmic”, s’afirma que un alumne repetidor suposa un cost addicional de 5.900 € a l’administració.
Això no és ben be cert perquè la UPC no assigna càrrega docent per als estudiants repetidors. La seva docència es fa a cost nul pel que fa a professorat [2].
L’argument per actuar així és que d’aquesta manera s’evita que els grups docents es potenciïn a base de suspendre més. És cert que aquesta és una estratègia que cal evitar, però caldria fer una anàlisi de cada cas. No contractar professorat per als repetidors és tancar el problema en fals.
2. Al paràgraf introductori de “Recerca i innovació” es diu que joves amb molt bons resultats acadèmics opten cada vegada més per marxar a l’estranger.
No hi ha res de dolent a marxar a l’estranger, ans al contrari, és una obertura al món ben recomanable. Cal reconèixer, però, que en ocasions una raó per marxar és el bloqueig per part dels òrgans de govern d’alguns departament a la incorporació de joves amb bons resultats acadèmics. Un exemple recent i emblemàtic d’aquest fet el trobem en el procés de selecció d’un becari al que es refereix el document [3].
3. En l’apartat “Flexibilització de la tasca professor – investigador” es fa referència a la iniciativa, de l’equip rectoral encapçalat per Josep Ferrer Llop, anomenada Encàrrec Acadèmic Personalitzat.
En opinió meva aquesta iniciativa va ser un frau a la societat per a afavorir amics. Vaig fer la sol·licitud, com a mèrit tenia 5 sexenis de recerca (el màxim que es pot tenir), i no em van ni respondre–. Qui va obtenir aquest Encàrrec Acadèmic Personalitzat?
4. En l’apartat “Augmentar la dotació dels sexenis de recerca” es proposa, posar més èmfasi en els complements autonòmics ja engegats pel govern de la Generalitat.
Em sembla bé la proposta, però demanaria que no compliquessin tant la obtenció dels complements autonòmics. Si una agència estatal d’acreditació ha reconegut un sexeni, no podria ser acceptat pel govern autonòmic en comptes de fer una gestió paral·lela amb dates i metodologia diferent que obliga a estar al cas i a omplir nous formularis? Podria ser que acabés costant més recursos públics el funcionament de l’agència autonòmica que els migrats complements que concedeix.
Joaquim Agulló Batlle.
Barcelona, 25 de gener de 2011
REFERÈNCIES
[1] Excel·lència sense exigència ?
[2] De quina excel·lència estem parlant? [1] de l’espoli de l’alumnat?
[3] De quina excel·lència estem parlant? [2] de l’adjudicació de beques?